El conte de les sorres

"Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s'adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.

No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada, procendent del mateix desert, xiuxiuejà:

- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.

El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.

- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.

.- Però com podria passar, això ?

- Deixant que t'absorbis el vent.

- Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podia saber que la tornaria a recuperar algun dia ?

- El vent - digué la sorra-, du a terme la seva funció. S'endú l'aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altre vegada. En caure en forma de pluja, l'aigua es converteix de nou en un riu.

- Com puc saber que això és veritat ?

- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.

- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?

- En cap cas no pots continuar sent-ho - digué el xiuxiueig-. La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l'essencial.

Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d'ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va recordar - o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.

I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d'una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera".

El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: "nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, le sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya".

I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres".

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és la versió d'Awas Afifi el Tunisià.

La noia del vestit verd

"Yu jing tenia el seu estudi al monestir de la font de les aigües saboroses. Un vespre, mentre salmodiava les paraules d’un vell llibre al seu estudi, va sentir una veu de noia que li parlava des de la finestra:

—Quina dedicació a l’estudi, mestre Yu!

El lletrat es va estranyar de sentir una veu de noia en un monestir tan solitari com aquell, perdut enmig de les muntanyes. Encara no s’havia refet de la sorpresa, que la noia va empènyer la porta i va entrar a l’habitació.

—Que estudiós que ets!—va insistir somrient.

Yu jing es va alçar i va poder veure una noia d’una bellesa exquisida amb un vestit verd que li arribava fins als peus. Sospitant que es tractava d’alguna mena de fada o d’immortal, va demanar-li amb insistència on vivia.

—Mira’m bé!—va dir la noia—. ¿Que potser tinc aspecte de menjar-me la gent? ¿Per què m’has d’interrogar d’aquesta manera?

Yu Jing de seguida se sentí atret per ella i al cap de poca estona ja se n’anaven plegats al llit. Quan la noia es va despullar, Yu Jing va poder comprovar que tenia una cintura tan fina que podia encerclar-la amb les dues mans. Van gaudir de l’amor tota la nit. Just abans de l’alba, la noia es va vestir d’una revolada i va marxar. A partir de llavors, la noia passava totes les nits amb Yu Jing.

Una nit, mentre seien al llit bevent i xerrant, Yu Jing es va adonar que la noia hi entenia molt, en música.

—Tens una veu tan bella i delicada—li va dir el lletrat—que estic segur que un sol cant teu podria fer perdre el cap a qualsevol home.

—Justament per això no canto—li va respondre ella rient—, per no fer-te perdre el seny.

Però el lletrat no parava de demanar-li que cantés.

—Saps que mai no et nego res—li va dir ella—, però és que temo que em puguin sentir oïdes indiscretes. Ja que hi insisteixes, no tinc altre remei que exhibir davant teu la meva imperícia. Però et cantaré només una estrofa a mitja veu.

Es va alçar i, marcant el ritme amb el peuet contra la base del llit, es va posar a cantar:

Canta a la branca el passerell
que em guia enmig de la foscor.
No em preocupa gens mullar-me el calçat,
només temo trobar-te amb una altra.

La noia cantava amb una veu tènue com un fil de seda, gairebé imperceptible. Les seves inflexions alhora ardents i suaus enmig del silenci de la nit encisaven l’oda i agitaven el cor. Així que va acabar de cantar, va obrir la porta i va escrutar en totes direccions.

—Tinc por que hi hagi algú a prop de la finestra—va dir després d’haver donat una volta al pavelló mirant amb atenció cap a la foscor.

—Per què estàs tan preocupada?—li va preguntar Yu jing.

—Diu el proverbi: «Els esperits que han nascut en secret de vegades temen els humans.» Doncs això és el que em passa.

Van tornar a entrar i van tornar a abraçar-se al llit.

—Pot ser que la sort que ens ha unit arribi ja a la seva fi?—va dir ella encara espantada al cap d’una estona.

Yu Jing li va preguntar per què deia aquelles coses.

—El meu cor bat massa de pressa—va respondre ella—. Si el meu cor fremeix, senyal que la meva sort ha acabat.

—Un cor que tremola, uns ulls emboirats... Això li passa a tothom—va intentar consolar-la Yu Jing.

Finalment la noia es va tranquil·litzar i va somriure feliç entre els seus braços. Van estimar-se tota la nit, fins que, just abans de l’alba, la noia es va posar el seu llarg vestit verd i va baixar del llit.

Just abans d’obrir la porta, va tornar enrere amb passos vacil·lants.

—No sé per què—li va dir—, però estic intranquil·la. Sisplau, acompanya’m a fora.

Yu Jing es va llevar i la va acompanyar fins a la porta.

—Queda’t aquí i segueix-me amb la mirada. No tornis a entrar fins que em vegis desaparèixer rere la tanca del jardí—li va dir la noia.

Així ho va fer. Quan va veure que desapareixia rere la tanca, es va tombar per entrar a casa i continuar dormint, però llavors va sentir la veu de la noia, molt tènue, gairebé imperceptible, que cridava socors molt angoixada. Yu Jing va córrer pels voltants intentant localitzar d’on sortia la veu. Finalment va descobrir que provenia de la teulada. Va alçar la mirada i va veure una aranya gran com una pilota que s’aproximava a un petit insecte que estava atrapat a la teranyina i que cridava desesperat. Yu Jing va trencar la xarxa i va alliberar l’insecte. Era una petita vespa verda, que es trobava a les portes de la mort.

Yu Jing va entrar a casa amb la vespa a la mà i la va deixar amb cura sobre la taula. L’insecte va restar immòbil una estona fins que al final va començar a reviscolar i per fi va poder començar a moure’s. A poc a poc es va enfilar a la pedra plana on es mol la barra de tinta, es va remullar al petit bassal de tinta i, arrossegant-se per damunt la taula i reprenent el vol diverses vegades, va dibuixar sobre la taula els traços del caràcter «gràcies». Després va batre les ales i va sortir estripant el paper de la finestra i va desaparèixer pel cel.

Des de llavors, Yu Jing ja no la va tornar a veure mai més".

Aquest relat és obra de Pu Songling 蒲松齡 (1640-1715) i es pot trobar a "Contes estranys del pavelló dels lleures" (Quaderns Crema, 2001), una selecció de catorze relats curts de la seva obra original "Liaozhai Zhiyi", que de la mà de la il.lusió ens endinsa en móns fantàstics i misteriosos plens d'esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia...

Dur les sabates a les mans

"Dos homes pietosos i respectables entraren en una mesquita junts.

El primer es va treure les sabates i les va col•locar amb cura, l’una al costat de l’altra, fora de la porta. El segon home es va treure les sabates, les posà juntes per la sola i se les endugué dins la mesquita.

Entre un grup d’uns altres homes pietosos i respectables que seien a la porta es va encetar una discussió sobre quin d’aquells homes era el millor.

— Si un entra descalç a la mesquita, no és millor deixar les sabates a fora ? —preguntava un d’ells.

— Però no hauríem de considerar — digué un altre home — que l’home que s’ha endut les sabates a dins la mesquita les portava per a recordar-se a si mateix amb la seva presència que està en un estat de vertadera humilitat ?

Quan els dos homes van sortir després de fer les pregàries, es donà la casualitat que els van preguntar a part, diferents grups dels qui miraven.

El primer home digué: — He deixat les sabates fora per la raó de costum. La raó és que si qualsevol vol robar-les tindrà una oportunitat de resistir-se a la temptació, i així guanyar mèrit davant si mateix.

Els oients quedaren molt impressionats per la noblesa de pensaments d’un home per a qui les seves possessions comptaven tan poc que de bon grat les confiava a qualsevol que pogués ser el seu destí.

El segon home, al mateix temps deia: — He entrat les sabates a la mesquita perquè si les hagués deixades fora, haurien pogut constituir una temptació de robar-les. Qualsevol que hagués sentit aquesta temptació, m’hauria fet còmplice en el pecat.

Els oients quedaren molt impressionats per aquest sentiment pietós, i admiraven la noblesa de pensaments del savi.

Tanmateix, un altre home savi que hi era present exclamà: — Mentre vosaltres dos i els vostres seguidors us heu estat complaent en el vostre admirable sentiment, ensenyant-vos l’un a l’altre amb el joc deIs exemples hipotètics, han passat algunes coses de veritat.

— Quines coses? —exclamà la multitud.

— Ningú no ha estat temptat per les sabates. El teòric pecador no ha passat per aquí. En canvi, un altre home, que no tenia sabates per endur-se a dintre o per deixar a fora ha entrat a la mesquita. Ningú no s’ha adonat de la seva conducta. No era conscient de l’efecte que podia tenir en persones que el veiessin o que no el veiessin. Tanmateix, a causa de la seva sinceritat real, les seves pregàries en aquesta mesquita avui han ajudat, de la manera més directa possible, a tots els lladres en potència que podien o podien no robar sabates o reformar-se tot exposant-se a la temptació.

¿Que no veieu que la simple pràctica de la conducta conscient, per molt excel•lent que sigui en el seu propi àmbit, és una cosa realment insignificant quan es mesura al costat del coneixement que existeixen homes reals de gran saviesa? "

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és extret de l'ensenyament de l'orde Khilwati ("Reclusos") fundada per Omar Khilwati.