Literatura, contes i llegendes de la Ruta de la Seda

Escoles i gent nova...

2010-10-18T12:37:00.000+02:00

Un parell d'adreces d'interés més:

1) L'Escola d'Art del Treball és un centre públic municipal situat en ple Eixample de Barcelona (dins del recinte de l'Escola Industrial) on es realitzen estudis d'arts plàstiques i disseny.

I tot just acabem de fer una activitat:"Enrajolem" Els alumnes de l’Escola d’ART del Treball de la matèria optativa "Iniciació a la Ceràmica" de segon curs de Batxillerat Artístic participen en el projecte d’art col·lectiu "Enrajolem"Divendres 15 d’octubre de 2010

A les 19 h. Inauguració “Enrajolem”. Projecte d’art col·lectiu entorn a la ceràmica. Ceramistes d’arreu del món han enviat les seves rajoles de ceràmica especialment creades per a aquest esdeveniment. Una trobada de pensament i missatges a través de la ceràmica. Lloc: Passeig de les Bòbiles
A les 20 h. Conferència “Enrajolem” per Cristina del Castillo, autora del projecte que va portar a terme a Argentina (2004) i a Mèxic (2007). Lloc: Sala Portal del Pardo

Patronat Municipal de Serveis Culturals /La Rambla, 24 43700 El Vendrell (Tarragona)
ceramica@elvendrell.net

2 ) Taller de ceràmica La gerra groga, un bloc sobre Ceràmica de Fina Casaus. On hi ha un article sobre Amara Romero alumna de l’Escola d’ART del Treball també ha dissenyat unes rajoles d’oficis actuals, aquestes fan referència a un taller de ceràmica i a les diferents tasques que es porten a terme dins d’un centre educatiu tot i afegint elements moderns en alguns oficis.

MUSEU CAN TINTURÉ, COL·LECCIÓ DE RAJOLA DE MOSTRA SALVADOR MIQUEL

2010-10-12T19:19:00.000+02:00

Museu monogràfic dedicat a la rajola. El seu fons està basat en la col·lecció de Salvador Miquel, amb més de 3000 rajoles de diferents estils, adquirida per l'ajuntament el 1999. També s'exposen peces del segle XIX procedents de la fàbrica Pujol i Bausis, les restes de la qual són visitables i estan situades a pocs metres del museu.

Can Tinturé presenta la col·lecció de rajola de mostra Salvador Miquel. El visitant podrà realitzar una passeig estètic, social i cronològic de la rajola de mostra des del segle XIV al XIX.
Descobrirà les mil combinacions de composicions i dibuixos de moltes de les rajoles que han decorat les cases de Catalunya des de fa més de 500 anys.

+ info:
C/ de l'Església, 36
08950 Esplugues de Llobregat
Telèfon: 934 700 218
a/e: museucantinture@esplugues.cat
Web: http://www.museucantinture.org

Altres qüestions d'interès:

- Visita guiada: Diumenges a les 12 h
- Durada de la visita : 1 hora
- Preu: 2,5 €
- Gratuïtat: Menors de 12 anys acompanyats i membres d'associacions professionals relacionades amb museus
- Reduccions: Visita combinada amb Pujol i Bausis: 3 € / Jubilats, estudiants, aturats, carnet jove: 1,5 €
- Taller per a grups: prèvia concertació
- Horari: Horari general del Museu: de dimarts a diumenge de 10 a 14 h, dimecres i dissabte de 16.30 a 20 h / Dilluns tancat (excepte festius) / Tancat el mes d'agost i els dies 1 i 6 de gener i 25 i 26 de desembre / Horari de visites combinades: 1r torn: Diumenges a les 11 h (Pujol i Bausis) i a les 12 h (Museu Can Tinturé). 2n torn: Diumenges a les 12 h (Museu Can Tinturé) i a les 13 h (Pujol i Bausis)

Adéu-siau !!!

2010-07-29T16:04:00.008+02:00

Amigues i amics, després de comentar-vos alguns dels meus llibres favorits de la Ruta de la Seda aquest bloc arriba al seu final. Moltes gràcies a tots i totes que heu seguit aquest petit periple i de ben segur que ens trobarem en altres viatges... Fins aviat...

Per tal de saber molt més sobre la Ruta de la Seda (informacions sobre cada país, activitats - exposicions, tallers, conferències, viatges, cinema, música, contes, gastronomia, etc.- i un munt de projectes) podeu visitar la web d'AMU DARIA, associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda

Per tenir més informació sobre viatges (allotjaments, vols, transports, agències, literatura, blocs, l'oratge, mapes, etc...) podeu visitar el portal de viatges en català NARINANT.CAT

També, si voleu gaudir dels comentaris i les opinions sobre literatura de viatges podeu visitar LITERATURA VIATGERA i la web MÉS ENLLÀ

No us oblideu pas de visitar la web de CONEGUEM EL MÓN on trobar l'actualitat viatgera i on cada mes podeu trobar la informació d'una xerrada a Barcelona sobre destinacions d'arreu del món.

Si voleu ajuda i compartir informacions i idees sobre el món viatger podeu participar en el fòrum VIATGEM PLEGATS

I per últim, en EL BLOC DELS VIATGES trobareu prop de mil relats i blocs de viatges en català d'arreu del món... el millor lloc per conèixer les experiències i consells d'un munt de viatgers...

El viatge

2009-06-15T06:13:00.000+02:00

"Dos monjos van de viatge. Des de fa tres dies només han trobat una vella al llindar de la seva cabanya. Els ha ofert una mica d’ordi torrat, barrejat amb te i mantega rància. Amb el magre tsampa, aprofitat de la vigília, no n’han tingut per res. Tenen gana i fred. Tot de sobte es posa a ploure. El monjo més jove es protegeix com pot amb un faldó de la seva túnica. El més gran tira endavant en silenci. Cau la nit; a l’horitzó, cap refugi, ni un temple, ni una ermita, ni la cabanya més modesta. El viarany que segueixen es perd al lluny, en la muntanya.

El novici jove ja no pot més. Ignora la meta d’aquest viatge inacabable. 'El temple zen no deu ser gaire lluny', es diu. “Em sembla que ens apropem a Kamakura; però, és aquesta la nostra destinació?”

Trencant les regles estrictes de silenci, gosa interrogar el seu superior, que camina amb pas regular:

—Mestre, on anem?

—Ja hi som —respon el mestre.

—Voleu dir que l’etapa és a prop? —insisteix el monjo jove.

—Aquí, ara. Ja hi som.

El novici, esverat, mira el camí pedregós, que s’endinsa en la boira. Lluny, els cims temibles ja es perden en la nit. Té por, fred, fam. I bruscament, en un llampec, hi comprèn. Recorda unes paraules que es repeteixen sovint en el monestir: 'El Zen és un camí que va...'. Dintre de cada pas per aquest camí s’hi enclou l’eternitat. En el present fa niu la vida, l’oasi, l’infinit. Assaboreixo el present, el futur és un somni, només el present és.

'Quan us desperteu a la veritat', diu un vell poema, 'el vostre esperit esdevé brillant i lluminós, com un raig de lluna'.

Tot murmurant-ne aquestes coses, el novici avançava en pau".

Els dos amics

2009-06-04T06:27:00.000+02:00

“Diu una llegenda àrab que dos amics que viatjaven pel desert van discutir en un moment donat del viatge. Un va acabar donant una forta bufetada a l'altre. L'ofès, sense dir res, es va ajupir i va escriure amb el dit a la sorra:

"Avui el meu millor amic m'ha donat una forta bufetada"

Van continuar el trajecte i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se. El que havia estat bufetejat i ofès va començar a ofegar-se. L'altre es va tirar a l'aigua per salvar-lo i va evitar que perdés la vida.

Un cop recuperat de l'ofec, l'home va agafar un daga i va començar a gravar unes paraules en una enorme pedra. En acabar s'hi podia llegir:

"Avui el meu millor amic m'ha salvat la vida"

Intrigat, el seu amic li va preguntar:

-Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca?

Somrient l'altre va respondre:

-Quan un gran amic ens ofèn hem d'escriure l'ofensa a la sorra on el vent de l'oblit i el perdó s'encarregarà d'esborrar-la i oblidar-la. En canvi, quan un gran amic ens ajuda o ens succeeix quelcom grandiós, cal gravar-ho a la pedra de la memòria del cor, on mai cap vent de cap part del món pugui esborrar-ho.”

Robaiyyat d'Omar Jayyam

2009-05-20T06:20:00.000+02:00

"Un instant separa devoció de blasfèmia,
un instant divideix allò cert d'allò incert,
gaudeix d'aquest instant i tingues-lo en molta estima,
que tota la vida suma el mateix que aquest instant."

Omar Jayyam va néixer a Nishapur (Pèrsia), cap a l'any 1040 de l'era cristiana, i va viure prop de vuitanta anys. Llibertí, sibarita, àcid, místic i profeta, va estudiar Matemàtiques i Astronomia, va reformar el calendari musulmà, va conrear el Dret i les Ciències Naturals, però tot li va resultar insuficient a l'hora de resoldre el misteri de l'Univers, les passions humanes i l'existència mateixa.

Va destacar en l'àmbit de les lletres per les seves famoses "Robaiyyat", que constitueixen una lloança a la celebració, una enorme pregària fragmentada en estrofes que remeten a la celebració del vi i del plaer. Gaudir de l'instant enfront de la finitud de la vida.

Omar Jayyam fou un dels exponents més destacats de la literatura persa medieval. La literatura persa abasta un període cultural de dos mil cinc-cents anys. Els seus orígens provenen de les llunyanes regions més enllà de les fronteres de l'actual Iran, perquè el llenguatge persa va florir i sobreviu en vastes franges de l'Àsia central.

Així, tota Àsia Central, l'Iran i l'Afganistan, i especialmente el Tadjikistan actual, acullen com a membres destacats de les seves lletres escriptors i poetes, com Rumi, Ferdowsi (autor del famós Shāhnāma), Rudaki, Unsuri i el mateix Omar Jayyam.

La granota del fons del pou

2009-05-07T06:18:00.000+02:00

Hi havia una vegada una granota que vivia en un pou. Un dia, mentre la granota jugava saltant al fons del pou, comparegué una tortuga que venia del mar. La granota mirà cap a la tortuga i li preguntà:

- Ei, has vist com en sóc de feliç vivint aquí? Quan estic content, em quedo al fons a jugar; quan me’n canso, torno cap amunt a descansar; quan vull nedar, em llenço al fons i nedo cap aquí i cap allà; i quan vull passejar, camino pel fang. Què et sembla, qui es pot comparar amb mi? Sóc el rei d’aquest lloc, la vida em somriu; per què no vens cap aquí?

La tortuga se l’escoltà i decidí intentar-ho. Però no s’hi veia en cor, era com si tingués les potes clavades a terra, així que s’ho repensà i li digué a la granota:

- Has vist mai el mar? Fa milers de metres d’ample i centenars de metres de profunditat. Vivint en tan gran immensitat sí que se n’és de feliç!

La granota, en sentir les paraules de la tortuga, es sorprengué molt i reflexionà:

- Oh! Allà fora hi ha un món tan gran com aquest!

El conte de les sorres

2009-04-26T06:15:00.001+02:00

"Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s'adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.

No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada, procendent del mateix desert, xiuxiuejà:

- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.

El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.

- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.

.- Però com podria passar, això ?

- Deixant que t'absorbis el vent.

- Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podia saber que la tornaria a recuperar algun dia ?

- El vent - digué la sorra-, du a terme la seva funció. S'endú l'aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altre vegada. En caure en forma de pluja, l'aigua es converteix de nou en un riu.

- Com puc saber que això és veritat ?

- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.

- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?

- En cap cas no pots continuar sent-ho - digué el xiuxiueig-. La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l'essencial.

Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d'ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va recordar - o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.

I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d'una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera".

El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: "nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, le sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya".

I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres".

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és la versió d'Awas Afifi el Tunisià.

La noia del vestit verd

2009-04-16T06:04:00.000+02:00

"Yu jing tenia el seu estudi al monestir de la font de les aigües saboroses. Un vespre, mentre salmodiava les paraules d’un vell llibre al seu estudi, va sentir una veu de noia que li parlava des de la finestra:

—Quina dedicació a l’estudi, mestre Yu!

El lletrat es va estranyar de sentir una veu de noia en un monestir tan solitari com aquell, perdut enmig de les muntanyes. Encara no s’havia refet de la sorpresa, que la noia va empènyer la porta i va entrar a l’habitació.

—Que estudiós que ets!—va insistir somrient.

Yu jing es va alçar i va poder veure una noia d’una bellesa exquisida amb un vestit verd que li arribava fins als peus. Sospitant que es tractava d’alguna mena de fada o d’immortal, va demanar-li amb insistència on vivia.

—Mira’m bé!—va dir la noia—. ¿Que potser tinc aspecte de menjar-me la gent? ¿Per què m’has d’interrogar d’aquesta manera?

Yu Jing de seguida se sentí atret per ella i al cap de poca estona ja se n’anaven plegats al llit. Quan la noia es va despullar, Yu Jing va poder comprovar que tenia una cintura tan fina que podia encerclar-la amb les dues mans. Van gaudir de l’amor tota la nit. Just abans de l’alba, la noia es va vestir d’una revolada i va marxar. A partir de llavors, la noia passava totes les nits amb Yu Jing.

Una nit, mentre seien al llit bevent i xerrant, Yu Jing es va adonar que la noia hi entenia molt, en música.

—Tens una veu tan bella i delicada—li va dir el lletrat—que estic segur que un sol cant teu podria fer perdre el cap a qualsevol home.

—Justament per això no canto—li va respondre ella rient—, per no fer-te perdre el seny.

Però el lletrat no parava de demanar-li que cantés.

—Saps que mai no et nego res—li va dir ella—, però és que temo que em puguin sentir oïdes indiscretes. Ja que hi insisteixes, no tinc altre remei que exhibir davant teu la meva imperícia. Però et cantaré només una estrofa a mitja veu.

Es va alçar i, marcant el ritme amb el peuet contra la base del llit, es va posar a cantar:

Canta a la branca el passerell
que em guia enmig de la foscor.
No em preocupa gens mullar-me el calçat,
només temo trobar-te amb una altra.

La noia cantava amb una veu tènue com un fil de seda, gairebé imperceptible. Les seves inflexions alhora ardents i suaus enmig del silenci de la nit encisaven l’oda i agitaven el cor. Així que va acabar de cantar, va obrir la porta i va escrutar en totes direccions.

—Tinc por que hi hagi algú a prop de la finestra—va dir després d’haver donat una volta al pavelló mirant amb atenció cap a la foscor.

—Per què estàs tan preocupada?—li va preguntar Yu jing.

—Diu el proverbi: «Els esperits que han nascut en secret de vegades temen els humans.» Doncs això és el que em passa.

Van tornar a entrar i van tornar a abraçar-se al llit.

—Pot ser que la sort que ens ha unit arribi ja a la seva fi?—va dir ella encara espantada al cap d’una estona.

Yu Jing li va preguntar per què deia aquelles coses.

—El meu cor bat massa de pressa—va respondre ella—. Si el meu cor fremeix, senyal que la meva sort ha acabat.

—Un cor que tremola, uns ulls emboirats... Això li passa a tothom—va intentar consolar-la Yu Jing.

Finalment la noia es va tranquil·litzar i va somriure feliç entre els seus braços. Van estimar-se tota la nit, fins que, just abans de l’alba, la noia es va posar el seu llarg vestit verd i va baixar del llit.

Just abans d’obrir la porta, va tornar enrere amb passos vacil·lants.

—No sé per què—li va dir—, però estic intranquil·la. Sisplau, acompanya’m a fora.

Yu Jing es va llevar i la va acompanyar fins a la porta.

—Queda’t aquí i segueix-me amb la mirada. No tornis a entrar fins que em vegis desaparèixer rere la tanca del jardí—li va dir la noia.

Així ho va fer. Quan va veure que desapareixia rere la tanca, es va tombar per entrar a casa i continuar dormint, però llavors va sentir la veu de la noia, molt tènue, gairebé imperceptible, que cridava socors molt angoixada. Yu Jing va córrer pels voltants intentant localitzar d’on sortia la veu. Finalment va descobrir que provenia de la teulada. Va alçar la mirada i va veure una aranya gran com una pilota que s’aproximava a un petit insecte que estava atrapat a la teranyina i que cridava desesperat. Yu Jing va trencar la xarxa i va alliberar l’insecte. Era una petita vespa verda, que es trobava a les portes de la mort.

Yu Jing va entrar a casa amb la vespa a la mà i la va deixar amb cura sobre la taula. L’insecte va restar immòbil una estona fins que al final va començar a reviscolar i per fi va poder començar a moure’s. A poc a poc es va enfilar a la pedra plana on es mol la barra de tinta, es va remullar al petit bassal de tinta i, arrossegant-se per damunt la taula i reprenent el vol diverses vegades, va dibuixar sobre la taula els traços del caràcter «gràcies». Després va batre les ales i va sortir estripant el paper de la finestra i va desaparèixer pel cel.

Des de llavors, Yu Jing ja no la va tornar a veure mai més".

Aquest relat és obra de Pu Songling 蒲松齡 (1640-1715) i es pot trobar a "Contes estranys del pavelló dels lleures" (Quaderns Crema, 2001), una selecció de catorze relats curts de la seva obra original "Liaozhai Zhiyi", que de la mà de la il.lusió ens endinsa en móns fantàstics i misteriosos plens d'esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia...

Dur les sabates a les mans

2009-04-02T06:09:00.000+02:00

"Dos homes pietosos i respectables entraren en una mesquita junts.

El primer es va treure les sabates i les va col•locar amb cura, l’una al costat de l’altra, fora de la porta. El segon home es va treure les sabates, les posà juntes per la sola i se les endugué dins la mesquita.

Entre un grup d’uns altres homes pietosos i respectables que seien a la porta es va encetar una discussió sobre quin d’aquells homes era el millor.

— Si un entra descalç a la mesquita, no és millor deixar les sabates a fora ? —preguntava un d’ells.

— Però no hauríem de considerar — digué un altre home — que l’home que s’ha endut les sabates a dins la mesquita les portava per a recordar-se a si mateix amb la seva presència que està en un estat de vertadera humilitat ?

Quan els dos homes van sortir després de fer les pregàries, es donà la casualitat que els van preguntar a part, diferents grups dels qui miraven.

El primer home digué: — He deixat les sabates fora per la raó de costum. La raó és que si qualsevol vol robar-les tindrà una oportunitat de resistir-se a la temptació, i així guanyar mèrit davant si mateix.

Els oients quedaren molt impressionats per la noblesa de pensaments d’un home per a qui les seves possessions comptaven tan poc que de bon grat les confiava a qualsevol que pogués ser el seu destí.

El segon home, al mateix temps deia: — He entrat les sabates a la mesquita perquè si les hagués deixades fora, haurien pogut constituir una temptació de robar-les. Qualsevol que hagués sentit aquesta temptació, m’hauria fet còmplice en el pecat.

Els oients quedaren molt impressionats per aquest sentiment pietós, i admiraven la noblesa de pensaments del savi.

Tanmateix, un altre home savi que hi era present exclamà: — Mentre vosaltres dos i els vostres seguidors us heu estat complaent en el vostre admirable sentiment, ensenyant-vos l’un a l’altre amb el joc deIs exemples hipotètics, han passat algunes coses de veritat.

— Quines coses? —exclamà la multitud.

— Ningú no ha estat temptat per les sabates. El teòric pecador no ha passat per aquí. En canvi, un altre home, que no tenia sabates per endur-se a dintre o per deixar a fora ha entrat a la mesquita. Ningú no s’ha adonat de la seva conducta. No era conscient de l’efecte que podia tenir en persones que el veiessin o que no el veiessin. Tanmateix, a causa de la seva sinceritat real, les seves pregàries en aquesta mesquita avui han ajudat, de la manera més directa possible, a tots els lladres en potència que podien o podien no robar sabates o reformar-se tot exposant-se a la temptació.

¿Que no veieu que la simple pràctica de la conducta conscient, per molt excel•lent que sigui en el seu propi àmbit, és una cosa realment insignificant quan es mesura al costat del coneixement que existeixen homes reals de gran saviesa? "

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és extret de l'ensenyament de l'orde Khilwati ("Reclusos") fundada per Omar Khilwati.

El búfal i el iac

2009-03-26T05:54:00.000+01:00

El búfal i el iac són dos animals molt singulars. Tenen en comú la seva capacitat de resistència, la seva solidesa, la seva mansuetud, la seva bellesa i la seva simpatia. Ambdós són bòvids, però el búfal habita a les planes i a les muntanyes d’alçària mitjana, mentre que el iac s’està als altiplans i, per tant, en llocs de molta alçada. I heus aquí, perquè així és el joc capritxós de la vida, que un búfal i un iac es van fer amics.

Llavors va començar el problema per a ambdós. Per què? Doncs perquè quan el búfal acudia a visitar el iac als seus estatges, se sentia marejat, cansat i, en suma, patint el desagradable mal de muntanya; i quan el iac anava a visitar el búfal a les seves terres es notava alacaigut, víctima d'una insuportable calor i d'un aire irrespirable. El búfal i el iac es queixaven. Els unien estrets llaços d'amistat, però cada vegada que un visitava l'altre en veritat que la cosa es complicava. Estava en joc, fins i tot, la salut d'ambdós.

- Però jo, germà iac, no vull deixar de veure't -va dir tristament el búfal.

- Amic búfal, tampoc jo voldria mai deixar de veure't.

Què fer? Com resoldre el problema? El búfal i el iac van consultar un ermità. Estaven molt apesarats. L'ermità era un home de ment clara. Va escoltar amb paciència els animals. Fins i tot va veure alguna llàgrima en els ulls del búfal. I digué:

- No us preocupeu, amics meus. L'important és sempre trobar el punt d'equilibri.

- El punt d'equilibri? -van preguntar estranyats tots dos alhora.

- Així és -va dir l'ermità-. Per què creieu que m'he dedicat a la meditació i a les privacions durant tants anys? Per trobar el punt d'equilibri.

- En què ens pot ajudar això? -va preguntar el iac.

- Com soluciona això el nostre problema? -va preguntar el búfal.

- En el punt d'equilibri sempre està la resposta. Us diré el que heu de fer. Cerqueu conjuntament el terreny del mig en el qual pugueu reunir-vos, cedint cadascun una mica, però sense exagerar. Que el iac baixi fins on li sigui possible sense perjudicar-se i que el búfal pugi fins on pugui sense danyar-se. En aquesta franja de terra us trobareu.

El búfal i el iac van trobar la solució gràcies al bon consell del savi ermità. Han fixat el seu lloc de trobada i han descobert dues coses molt importants: el valor de l'amistat i la doctrina de l'equilibri.

Els quatre dracs

2009-03-17T18:43:00.004+01:00

"Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills".

Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

- Que prima i feble està la gent - va dir el drac groc -. Si no plou aviat, moriran. Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

- Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui - va suggerir el drac llarg i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs.

- Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!.

- Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! - va dir el drac llarg- . Per favor, envieu-hi pluja de seguida!.

L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia: - Ah, d'acord! - va dir -. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.

- Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra.

L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca. Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent., aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea:

- El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja.

- Plou! Plou a bots i barrals! - cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals.Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

- Com goseu fer ploure sense el meu permís? - va bramar quan van portar-li els dracs al davant-

- Es l'última vegada que em desobeïu! Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs. Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.

Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.

I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilong Jiang (el drac negre, també conegut a Rússia com a riu Amur) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Cháng Jiāng (Iang-Tsé, riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (el drac perlí) al sud, llunyà i tropical".

Les imatges dels dracs d'aquesta entrada son una representació del "Mur dels nou dracs" que es troben al parc de Beihai a Pequín.

Rutas perdidas, oasis de seda

2008-06-10T02:22:00.005+02:00

Aquest és un llibre pel qual tinc una gran estima...

Fa unes setmanes, es va publicar “Rutas perdidas, oasis de seda. El gran bazar de Asia a lomos de Silkroadologist” (Ed. Flor del Viento, 2007) d’en Fernando M. Romero Pecourt, un relat del seu viatge en solitari de 25.000 quilòmetres a cavall de la seva bicicleta per la Ruta de la Seda, des d’Istanbul i fins a Pequín per continuar per l’Índia, altres zones de la Xina, Vietnam o Pakistan.

Vaig tenir la sort de compartir quatre moments del seu viatge i llavors va néixer una bona amistat que encara conservem.És un relat emotiu, tendre, sincer, viu, honest, barreja de coneixements i de bellesa, que amb les seves paraules, plenes de sentiments i escrites des del respecte, ens porta a compartir l’amabilitat de la gent que ha conegut en els dotze països recorreguts.

Una petita obra mestra dels relats viatgers d’aquest principi de segle. Imprescindible...

Zeru Urdina

2007-12-27T16:18:00.001+01:00

Al maig de 2003 el grup Moare Danza va partir d'Euskal Herria cap a Mongòlia a través de la Ruta de la Seda, amb l'objectiu d'aconseguir un intercanvi cultural amb les gents que des de Turquia s'anessin trobant. Per això van utilitzar el llenguatge que millor coneixien, el teatre i la dansa, creant l'espectacle Zeru Urdina ("Cel blau"), que seria la seva eina d'intercanvi. Van carregar el seu equipatge a "l'Aurelio", un 4x4 que la Diputació Foral d'Àlaba els havia cedit, i que al seu torn, ells donarían a la Federació de Dones de Mongòlia, i van viatjar durant quatre mesos per terres asiàtiques.

Serà la tarda dels solstici del 2003 que Garbiñe, Idoia, Juan i Mako estrenen Zeru Urdina a Bukhara, el cor de la Ruta de la Seda. A partir d'aquest instant, van oferir Zeru Urdina en desenes de places i carrers de pobles, a presons, a deserts i a estepes. Van trobar gent amable que sense demanar gens a canvi els van oferir la seva amistat, un te calent, una mica de menjar, i els va obrir les portes de les seves cases. Van rebre bells regals com els seus somriures, la lluentor de les seves mirades, flors, aplaudiments, petons a la mà, abraçades sinceres… El viatge fou un veritable intercanvi d'emocions i expressions.

I el fruit de tot això és aquest llibre: "Zeru Urdina /Euskal Herritik Mongoliara Zetaren bidean zehar. De Euskal Herria a Mongolia a través de la ruta de la seda" (Ed. Moare Danza, 2006), una bona eina per compartir aquesta experiència, i que a més va acompanyat d'un dvd que inclou un ventall d'imatges plenes de bellesa i d'art.

El corazon perdido de Asia

2007-12-22T08:30:00.000+01:00

"El corazon perdido de Asia" (Ed. Peninsula, 1998) és el relat del viatge de Colin Thubron pel cor d'Àsia Central a la primavera i l'estiu de l'any 1992, poc més d'un any després de la independència d'aquestes repúbliques respecte al poder centralitzat de Moscou i de la caiguda de la Unió Soviètica, recorrent uns 100.000 km per les noves repúbliques de l'Uzbekistan, el Tadjikistan, el Kazakhstan, el Turkmenistan i el Kirguizistan.

Thubron, un meravellòs narrador, descriu tot aquest horitzó en un estil càlid i personal, fins i tot poètic en ocasions, que il·lumina les seves reflexions amb proximitat i respecte a la realitat que ens va descobrint. Pel seu relat desfilen els habitants d'aquestes desconegudes terres amb senzillesa i complicitat.

Les routes de la soie

2007-12-19T15:53:00.000+01:00

La seda tornassolada i màgica, la que vesteix els grans d'aquest món des de la més alta Antiguitat, ha sabut seduir totes les cultures. Des dels emperadors de la Xina fins als grans modistes, aquest teixit excepcional ha conquerit el planeta sencer. Aquesta obra conta la història d'un fabulós periple que neix en els confins de la Xina i del Japó i travessa els deserts d'Àsia central i les més altes muntanyes del món, per acabar creuant els límits de l'Orient i de l'Occident.

"Les routes de la Soie" de Philippe Lamarque (Ed. Romain Pages, 2004) és un meravellòs recull d'imatges i fotos antigues arxivades per la Société des missions étrangères de Paris, sobre les tècniques de fabricació de la seda, el mite immemorial del cavall (vinculat al seu transport) o els relats de viatgers.

Oasis Prohibidos

2007-12-10T12:39:00.000+01:00

Al gener de 1.935, la fotògrafa i periodista suïssa Ella Maillart va sortir de Beijing en direcció el centre d'Àsia, acompanyat del corresponsal del "Times" Peter Fleming. El seu objectiu era travessar la Xina, d'est a oest, fins arribar als oasi prohibits de Sianking, i passar d'allí al Caixmir, en l'altre vessant del món, per les serralades del Pamir i del Karakorum.Un viatge arriscat per l'orografia i per la situació política de la zona, assolada per una guerra civil i la presència de lladres.

"Oasis prohibidos" (Ed. Peninsula, 1999) és sens dubte un dels relats escrits més fascinants i ens fa gaudir d'instants de gran bellesa:

"Quan cau la nit, la muntanya es guarneix amb mil llums. Els indígenes, després d'haver ascendit tres o quatre hores per sobre del llogaret, han encès en totes les arestes rocoses, centenars de fanals d'oli. L'efecte és fascinant, sota el cel, on brillen els astres amb gèlid fulgor, totes aquestes llums vermelloses tenen una mica d'infernal, enfilades en les negres parets del nostre circ tancat, al lluny, pel pàl·lid i irreal Rakaposhi."

Central Asia Travel Guide

2007-12-04T08:04:00.000+01:00

Aquesta és una nova actualització, de l'any 2007, d'una guia Lonely Planet.

Bàsica pel viatger independent per Àsia Central. Conté informació actualitzada (tanmateix, cal tenir present que els canvis a Àsia Central són ràpids i inesperats) de transports, alllotjaments i llocs a visitar del Kirguizistan, l'Uzbekistan, el Tadjikistan, el Turkmenistan, el Kazakhstan, l'Afganistan i la provincia autonoma xinesa del Xinjiang.

Idriss, la noia del fil de seda

2007-12-01T12:52:00.000+01:00

"Idriss, la noia del fil de seda" (Ed. Cruïlla, Col·lecció "El vaixell de vapor". 1991) de l'escriptora Hermínia Mas, va ser finalista del premi Vaixell de Vapor (narrativa infantil i juvenil) de 1990. Es tracta d'una història d'amor situada a la ruta de la seda amb el rerefons de les belles ciutats de Samarkanda i Bukhara, i inspirada en llegendes de l'Uzbekistan.

Hermínia Mas, viatgera curiosa i vocacional es va començar a interessar pel món oriental i els costums de la gent d’aquelles terres durant un viatge que va fer a l’Uzbekistan i al Kazakhstan.

Van ser els nòmades kazakhs, poetes i músics, i els vells uzbeks, els qui van explicar en rus a l’autora, de viva veu, algunes de les seves llegendes com les del minaret de Kalian que el lector trobarà en aquesta novel·la. Escrita a la manera de les mil i una nits, trasllueix també la rica cultura de les ciutats de la Ruta de la Seda i reivindica de manera subtil la igualtat de gènere on no n’hi ha.

La Ruta de la Seda

2007-11-29T09:38:00.000+01:00

"La ruta de la Seda" (Ed. Ediciones Salamandra, 2004) de Colin Falconer , és un relat situat a mitjans del s. XIII i que ens porta per la ruta que uneix Jerusalem amb Mongòlia de la mà d'un frare dominic, Guillermo, i un cavaller templari, Josseran, missatgers d'un escrit del Papa de Roma per el Gran Khan. Un escrit que te per objectiu establir una aliança entre els regnes croats d'Europa i el regne mongol d'Àsia per enfrontar-se als sarraïns, els seus enemics comuns.

En el camí hauran d'enfrontar-se a tota mena de perills i aventures mentre descobrixen un món la riquesa del qual, tant material com espiritual, els fascina i desconcerta alhora. Així, el descobriment de les cultures llunyanes d'Àsia i el contacte amb una bella princesa tártara, Jutelún, commouran al templari fins al punt de qüestionar-se la supremacia de les seves pròpies creences.

Amb la finalitat de documentar-se sobre el tema d'aquesta novel·la, l'autor —conegut de milers de lectors per l'èxit de Harem— va recórrer personalment la Ruta de la Seda fins a arribar a la Xina. Combinant el relat d'aventures amb una apassionant història d'amor i suspens, aquest llibre ens acosta de forma amena i instructiva a la rica diversitat de religions i cultures orientals. En resum, un descobriment de l'existència d'altres cultures i una reflexió sobre les pròpies creences i la tolerància. Interessant, força ben documentat i entretingut...

Traditional Textiles of Central Asia

2007-11-25T12:32:00.000+01:00

Aquest llibre proporciona un recull espectacularment il·lustrat de les tradicions tèxtils d'Àsia Central. Més de 200 imatges plenes de colors mostren les sedes opulentes i velluts, els brodats exquisits, els feltres magnífics i les teles de llana produïdes per tota l'àrea. Una tasca realitzada tant als tallers de les ciutats de la Ruta de Seda, com a les cases dels pobles en els oasi més petits o a les iurtes dels nòmades amb als seus telers a l'aire lliure.

Janet Harvey descriu els motius decoratius, els materials, tints i telers; els tipus d'objecte i les seves variacions regionals i tribals diverses; la roba i els vestits; i els brodats pròdigs i adorns. "Traditional Textiles of Central Asia" (Ed. Thames & Hudson, 1997) és una font valuosa d'informació per a dissenyadors i estudiants, col·leccionistes i viatgers, i especialment, pels amants de la bellesa.

Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda

2007-11-15T08:02:00.001+01:00

La Ruta de la Seda, que va unir la Roma imperial amb la llunyana Xina, va ser durant segles la major via de comunicació del planeta. A través d'ella viatjaven precioses càrregues de seda, or i ivori, així com noves idees revolucionàries. Les ciutats-oasi florien entorn de pròspers centres budistes d'art i cultura. Amb el temps va començar la decadència. Cada cop menys caravanes de camells travessaven aquestes terres, els mercaders es van anar i finalment les ciutats es van esvair entre els deserts de sorra. Però les llegendes sobre ciutats perdudes plenes de tresors i guardades per dimonis no van deixar de créixer. Durant els primers anys del segle passat, exploradors estrangers van començar a interessar-se per aquestes llegendes, i van iniciar una ambiciosa carrera a la recerca dels valuosos tresors artístics de la Ruta de la Seda. Grans frescos, escultures i preuats manuscrits van ser extrets literalment a tones, i encara avui es troben diseminats per museus del món occidental.

"Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda" (Ed. Laertes, 1997) de Peter Hopkirk, és la narració d'aquestes campanyes arqueològiques i de l'expoli estranger als tresors de la Xina per aquella generació d'aventurers, espies, lladres o arqueòlegs de principis del segle XX.

Un llibre sempre recomanable que, a més, és una descripció detallada i interessant d'una part de la història de la Ruta de la Seda, ja que ens acosta no només a les investigacions arqueològiques d'Àsia Central, sino també, a l'art de Gandhara, al Sutra del Diamant, a l'expansió del budisme, als costums del poble uigur, a la comunitat maniquea o a la lluita política i econòmica ("Great Game") entre els imperis anglès i rus.

Le voyage en Asie centrale et au Tibet

2007-11-09T20:53:00.000+01:00

Samarkanda, Bukhara, Khiva... Kashgar, Dunhuang, Lhasa... la Ruta de la seda, les muntanyes Celestials, el desert del Gobi, el desert del Taklamakan, les serralades de l'Himàlaia...

Les ciutats fabuloses i llegendaries, els paisatges llunyans del cor d'Àsia són "d'un altre món", aquell que van travessar i on van viure els viatgers vinguts d'Occident, com l'enviat del Papa de Roma a la cort dels mongols o els espies del Gran Joc o els arqueòlegs lladres de biblioteques i ciutats desaparegudes del començament del segle XX. A través de la història, van tenir en comú la voluntat de descobrir els secrets de l'Àsia central o del Tibet, malgrat els formidables obstacles que els van oposar la naturalesa i els homes.

Aquest llibre "Le voyage en Asie centrale et au Tibet. Anthologie des voyageurs occidentaux du Moyen Age à la première moitié du XXème" (Ed. R. Laffont, 1992) de Michel Jan, un reconegut sinòleg, és una interessant aproximació cièntifica i "clàssica" per a conèixer els viatgers i aventurers d'aquesta ruta.

Noticias de Tartaria

2007-11-08T15:57:00.000+01:00

"...Més enllà les aigües es dividien en dues corrents, vam entrar en una llarga vall flanquejada de pujols rocosos enterament despullats, en el seu extrem dominava un pic nevat; en el centre, un curs d'aigua dessecat havia cavat un llit capritxós. Aviat vam trobar una petita font. Anàvem des de feia nou hores i estàvem molt amatents a acampar, però els turkmans - probablement perquè no havia allí gairebé gens que menjar per als camells - van insistir en seguir. Afirmaven que més lluny, en la vall, hi hauria aigua en abundància. S'equivocaven. El llit s'ampliava però seguia sent eixut. Un miratge a la llunyania ens va equivocar. Finalment es van percebre rastres d'un campament on s'havien cavat forats per treure aigua, però eren secs també. La nostra marxa es continuava sense respir. Les hores van passar lentament..."

En els anys 30 Peter Fleming era el corresponsal del "Times" a Beijing. A l'any 1936, amb la seva companya Ella Maillart inicien un llarg viatge de vuit mesos i de gairebé sis mil quilòmetres per terra, des de Beijing fins al Caixmir, travessant Xinjiang, o la Tartaria com era anomenada en aquella època pels europeus; una regió en flames durant aquells anys.

Mogut pel plaer de viatjar i per un anhel de coneixement d'un món prohibit als viatgers occidentals, Fleming ens oferix un relat polit i suggestiu , prestant molta més atenció als detalls, atent més a les persones que als paisatges, i interessat per la situació política. En resum, "Noticias de Tartaria" (Ed. Peninsula, 1999) és una lectura molt recomenable.

Des del llac del Cel

2007-11-04T16:15:00.000+01:00

Vikram Seth (Calcuta, 1952) va estudiar política, economia i filosofia a Oxford (Gran Bretanya). A la Universitat de Stanford, Califòrnia (EUA) va treballar en una tesi sobre la demografia de la Xina rural. Aquests estudis el van dur, gràcies a una beca, a viure durant dos anys en aquest país asiàtic. Un cop a la Xina va estudiar poesia xinesa clàssica i altres llengües a la Universitat de Nanjing.

Després de viure durant molts anys a Londres, actualment la seva vida transcorre entre Salisbury (Gran Bretanya) i Delhi (l'Índia), a prop dels seus pares i on té la seva biblioteca i arxiu personal. Seth és un home amb un ampli ventall de coneixements gràcies als quals ha conreat gèneres diversos: poesia, novel·la, literatura de viatges i narrativa infantil. També ha escrit llibrets per a òpera i ha fet de traductor, biògraf i memorialista.

Està considerat un dels artífexs del boom de la literatura angloíndia. El seu primer llibre, "The Golden Gate", és un híbrid, una novel·la en vers. Ha publicat set volums de poesia, entre els quals destaquen "The Humble Administrator's Garden" i "All You Who Sleep Tonight". La seva primera novel·la, "Un buen partido" (Ed. Anagrama), va aconseguir un gran èxit internacional de lectors i crítica, cosa que el va situar com un dels autors més importants de l'últim terç del segle XX. Els seus darrers llibres són la novel·la "Una música constant" (Ed. Anagrama /Empúries) i el seu llibre de memòries "Dues vides" (Ed. Anagrama /Empúries).

"... Turfan: El juliol en el desert. Les mosques s'han ficat a l'autobús i el seu zumzeig fa més insuportable la sensació de xafogor. Travessem primer la ciutat..." Així comenca el llibre de Vikram Seth "Des del llac del cel" (Ed, Proa, 1999).

Després de passar dos anys a la Xina, l’estiu de 1981, Vikram Seth va fer el camí de retorn a Nova Delhi a través del Tibet i el Nepal. El seu pla era travessar la regió del Xinjiang, visitar el llegendari llac del Cel, entrar al Tibet i arribar fins a la ciutat de Lhasa; després continuaria el viatge fins a Katmandú. El problema era que viatjava fent autostop i que no estava segur de poder evitar els severs controls fronterers. El relat d’aquest itinerari apassionant, ple de sorpreses i anècdotes i escrit amb un agut sentit del detall, va rebre l’any 1983 el prestigiós premi Thomas Cook de literatura de viatges.

L'escriptura de Vikram Seth és especial, a més de fer interessant la seva lectura, o ser plena d'un ritme poètic, el que la caracteritza és, sobretot, la gran informació que conté. La seva prosa, sigui ficció o no, amaga al darrere una ingent informació històrica, geogràfica, sociològica, política i social. Això fa la seva narrativa educativa, gairebé didàctica, sense proposar-s'ho. Llegir "Des del llac del cel" és absolutament recomenable.

Kazakhstan, Nomadic Routes from Caspian to Altai

2007-11-02T20:50:00.000+01:00

Kazakhstan és un país més gran que tota Europa Occidental, la seva enorme extensió abasta la Gran Estepa, que fou conquerida per les forces de Genghis Khan, el gran cap mongol; abasta les alçàries de les muntanyes nevades del Tian Shan al sud, que van ser creuades per les caravanes de mercaderies de la Ruta de la Seda; abasta els llacs d'exquisida bellesa i les valls de les muntanyes Altai al nordest, i abasta ,a l'oest llunyà, l'àrida costa arqueològicament rica del Mar Caspi.

Amb la independència i el descobriment del petroli aquest país ha sofert una enorme transformació: Una nova capital administrativa, l'incipient turisme, més gran presència internacional, i un rol destacat a l'Àsia Central. Ara, aquesta terra d'interessant història, dona la benvinguda a la gent i obra la seva cultura compartint les seves meravelles amb un món curiós.

Aquest llibre,"Kazakhstan, Nomadic Routes from Caspian to Altai" (Ed. Odyssey, 2007) de Dagmar Schreiber ha estat recomenat per Folke von Knobloch, en aquests dies viatjant per la Karakorum Highway desprès de creuar l'Àsia Central, que ens proposa la seva lectura a partir de la pròpia experiència.

La vida en la Ruta de la Seda

2007-10-27T21:29:00.000+02:00

Si volem endinsar-nos en aspectes més profunds de la vida dels habitants de la Ruta de la Seda aquesta obra de l'editorial Paidos (2000) és força complerta.

Susan Withfield, directora de l'International Dunhuang Project de la Biblioteca Britànica, ens ofereix una visió global de la vida en la Ruta de la Seda a partir de la recreació de les vivències de deu personatges que van viatjar per aquesta ruta: un mercader, un soldat, un genet, una princesa, un monjo, un cortesana, una monja, una vídua, un oficial i un artista. Cadascun d'ells va viure en èpoques distintes al llarg de 250 anys, entre els segles VIII i X dC.

Una mirada a la història i a l'intercanvi de mercaderies, llengües, cultures i religions.

Voyage au Pamir

2007-10-23T13:14:00.000+02:00

Aquesta obra de l'Ed. Flammarion (1998), impregnada de la millor literatura viatgera, és el relat de la segona estada de l'escriptor Jacques Gourguechon en les muntanyes del Pamir, convidat per una fundació dedicada a la promoció de la música tadjik.

El seu viatge ens transporta, amb una anàlisi crítica del present, per una banda, a descobrir els sentiments, les emocions i els costums dels pobles que habiten el nou Tadjikistan, que, en el moment del seu relat, tot just acabava de finalitzar la seva darrera guerra cívil, i per l'altra, a descobrir la vida d'una regió, l'Àsia Central, pràcticament desconeguda, trastornada per l'esfondrament de l'URSS.

Viaje al silencio. Por los caminos de Asia Central

2007-10-17T11:27:00.000+02:00

Aquest és un llibre del periodista Francisco López-Seivane publicat a Alianza Editorial el 2004. L'autor visità el Turkmenistan, l'Uzbekistan, el Kirguizistan i el Kazakhstan, i amb les seves paraules ens presenta el seu diari de viatge per aquestes contrades, acostant-nos a les històries del passat i a les expectatives del futur dels països nascuts de la desfeta de l'imperi soviètic.

És interessant conèixer la seva visió sobre la realitat sociopolítica, les situacions heretades de la burocràcia estatal, els problemes de les diferents ètnies repartides en un nou mapa sense gaire respecte al passat llunyà, la resituació dels liders espirituals i polítics als nous esdeveniments o l'emergència d'una nova Ruta de la Seda en clau turística.

Malgrat el seu interés, personalment, penso que aquest llibre peca de cert "eurocentrisme" com es fa present en les continues queixes per les instal.lacions turístiques o les dificultats idiomàtiques. Tanmateix, és una visió personal d'unes terres fascinants plenes de cultura i bellesa.

China para hipocondríacos

2007-10-15T21:16:00.000+02:00

José Ovejero va emprendre a principis dels anys noranta un itinerari personal per la Xina, començant per la Universitat de Nanjing, on va estudiar xinès, per a continuació fer una ruta pel sud-oest del país a la recerca de nous descobriments i d'indrets no gaire turístics.

"China para hipocondríacos" (Edicions B, 1998) és un entretingut relat tal com podem gaudir llegint algun extracte de l'obra.

El meu Iran

2007-10-07T20:15:00.000+02:00

Anna Maria Briongos, bona coneixedora d'Iran, decideix a la primavera de l'any 2001 instal·lar-se durant un temps a la botiga de catifes del basar d'Esfahan per a viure de prop el dia a dia d'un país que bull lentament, que s'encamina cap a un futur sense perdre l'essència de les seves tradicions. (Editorial Brau, 2007).

Podeu conèixer molt més de les seves obres i de la seva activitat al seu web "Pasión viajera".