Els dos amics

“Diu una llegenda àrab que dos amics que viatjaven pel desert van discutir en un moment donat del viatge. Un va acabar donant una forta bufetada a l'altre. L'ofès, sense dir res, es va ajupir i va escriure amb el dit a la sorra:

"Avui el meu millor amic m'ha donat una forta bufetada"

Van continuar el trajecte i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se. El que havia estat bufetejat i ofès va començar a ofegar-se. L'altre es va tirar a l'aigua per salvar-lo i va evitar que perdés la vida.

Un cop recuperat de l'ofec, l'home va agafar un daga i va començar a gravar unes paraules en una enorme pedra. En acabar s'hi podia llegir:

"Avui el meu millor amic m'ha salvat la vida"

Intrigat, el seu amic li va preguntar:

-Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca?

Somrient l'altre va respondre:

-Quan un gran amic ens ofèn hem d'escriure l'ofensa a la sorra on el vent de l'oblit i el perdó s'encarregarà d'esborrar-la i oblidar-la. En canvi, quan un gran amic ens ajuda o ens succeeix quelcom grandiós, cal gravar-ho a la pedra de la memòria del cor, on mai cap vent de cap part del món pugui esborrar-ho.”

El conte de les sorres

"Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s'adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.

No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada, procendent del mateix desert, xiuxiuejà:

- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.

El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.

- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.

.- Però com podria passar, això ?

- Deixant que t'absorbis el vent.

- Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podia saber que la tornaria a recuperar algun dia ?

- El vent - digué la sorra-, du a terme la seva funció. S'endú l'aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altre vegada. En caure en forma de pluja, l'aigua es converteix de nou en un riu.

- Com puc saber que això és veritat ?

- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.

- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?

- En cap cas no pots continuar sent-ho - digué el xiuxiueig-. La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l'essencial.

Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d'ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va recordar - o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.

I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d'una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera".

El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: "nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, le sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya".

I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres".

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és la versió d'Awas Afifi el Tunisià.

Dur les sabates a les mans

"Dos homes pietosos i respectables entraren en una mesquita junts.

El primer es va treure les sabates i les va col•locar amb cura, l’una al costat de l’altra, fora de la porta. El segon home es va treure les sabates, les posà juntes per la sola i se les endugué dins la mesquita.

Entre un grup d’uns altres homes pietosos i respectables que seien a la porta es va encetar una discussió sobre quin d’aquells homes era el millor.

— Si un entra descalç a la mesquita, no és millor deixar les sabates a fora ? —preguntava un d’ells.

— Però no hauríem de considerar — digué un altre home — que l’home que s’ha endut les sabates a dins la mesquita les portava per a recordar-se a si mateix amb la seva presència que està en un estat de vertadera humilitat ?

Quan els dos homes van sortir després de fer les pregàries, es donà la casualitat que els van preguntar a part, diferents grups dels qui miraven.

El primer home digué: — He deixat les sabates fora per la raó de costum. La raó és que si qualsevol vol robar-les tindrà una oportunitat de resistir-se a la temptació, i així guanyar mèrit davant si mateix.

Els oients quedaren molt impressionats per la noblesa de pensaments d’un home per a qui les seves possessions comptaven tan poc que de bon grat les confiava a qualsevol que pogués ser el seu destí.

El segon home, al mateix temps deia: — He entrat les sabates a la mesquita perquè si les hagués deixades fora, haurien pogut constituir una temptació de robar-les. Qualsevol que hagués sentit aquesta temptació, m’hauria fet còmplice en el pecat.

Els oients quedaren molt impressionats per aquest sentiment pietós, i admiraven la noblesa de pensaments del savi.

Tanmateix, un altre home savi que hi era present exclamà: — Mentre vosaltres dos i els vostres seguidors us heu estat complaent en el vostre admirable sentiment, ensenyant-vos l’un a l’altre amb el joc deIs exemples hipotètics, han passat algunes coses de veritat.

— Quines coses? —exclamà la multitud.

— Ningú no ha estat temptat per les sabates. El teòric pecador no ha passat per aquí. En canvi, un altre home, que no tenia sabates per endur-se a dintre o per deixar a fora ha entrat a la mesquita. Ningú no s’ha adonat de la seva conducta. No era conscient de l’efecte que podia tenir en persones que el veiessin o que no el veiessin. Tanmateix, a causa de la seva sinceritat real, les seves pregàries en aquesta mesquita avui han ajudat, de la manera més directa possible, a tots els lladres en potència que podien o podien no robar sabates o reformar-se tot exposant-se a la temptació.

¿Que no veieu que la simple pràctica de la conducta conscient, per molt excel•lent que sigui en el seu propi àmbit, és una cosa realment insignificant quan es mesura al costat del coneixement que existeixen homes reals de gran saviesa? "

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és extret de l'ensenyament de l'orde Khilwati ("Reclusos") fundada per Omar Khilwati.

Rutas perdidas, oasis de seda

Aquest és un llibre pel qual tinc una gran estima...

Fa unes setmanes, es va publicar “Rutas perdidas, oasis de seda. El gran bazar de Asia a lomos de Silkroadologist” (Ed. Flor del Viento, 2007) d’en Fernando M. Romero Pecourt, un relat del seu viatge en solitari de 25.000 quilòmetres a cavall de la seva bicicleta per la Ruta de la Seda, des d’Istanbul i fins a Pequín per continuar per l’Índia, altres zones de la Xina, Vietnam o Pakistan.

Vaig tenir la sort de compartir quatre moments del seu viatge i llavors va néixer una bona amistat que encara conservem.És un relat emotiu, tendre, sincer, viu, honest, barreja de coneixements i de bellesa, que amb les seves paraules, plenes de sentiments i escrites des del respecte, ens porta a compartir l’amabilitat de la gent que ha conegut en els dotze països recorreguts.

Una petita obra mestra dels relats viatgers d’aquest principi de segle. Imprescindible...

Les routes de la soie

La seda tornassolada i màgica, la que vesteix els grans d'aquest món des de la més alta Antiguitat, ha sabut seduir totes les cultures. Des dels emperadors de la Xina fins als grans modistes, aquest teixit excepcional ha conquerit el planeta sencer. Aquesta obra conta la història d'un fabulós periple que neix en els confins de la Xina i del Japó i travessa els deserts d'Àsia central i les més altes muntanyes del món, per acabar creuant els límits de l'Orient i de l'Occident.

"Les routes de la Soie" de Philippe Lamarque (Ed. Romain Pages, 2004) és un meravellòs recull d'imatges i fotos antigues arxivades per la Société des missions étrangères de Paris, sobre les tècniques de fabricació de la seda, el mite immemorial del cavall (vinculat al seu transport) o els relats de viatgers.

Oasis Prohibidos

Al gener de 1.935, la fotògrafa i periodista suïssa Ella Maillart va sortir de Beijing en direcció el centre d'Àsia, acompanyat del corresponsal del "Times" Peter Fleming. El seu objectiu era travessar la Xina, d'est a oest, fins arribar als oasi prohibits de Sianking, i passar d'allí al Caixmir, en l'altre vessant del món, per les serralades del Pamir i del Karakorum.Un viatge arriscat per l'orografia i per la situació política de la zona, assolada per una guerra civil i la presència de lladres.

"Oasis prohibidos" (Ed. Peninsula, 1999) és sens dubte un dels relats escrits més fascinants i ens fa gaudir d'instants de gran bellesa:

"Quan cau la nit, la muntanya es guarneix amb mil llums. Els indígenes, després d'haver ascendit tres o quatre hores per sobre del llogaret, han encès en totes les arestes rocoses, centenars de fanals d'oli. L'efecte és fascinant, sota el cel, on brillen els astres amb gèlid fulgor, totes aquestes llums vermelloses tenen una mica d'infernal, enfilades en les negres parets del nostre circ tancat, al lluny, pel pàl·lid i irreal Rakaposhi."

Central Asia Travel Guide

Aquesta és una nova actualització, de l'any 2007, d'una guia Lonely Planet.

Bàsica pel viatger independent per Àsia Central. Conté informació actualitzada (tanmateix, cal tenir present que els canvis a Àsia Central són ràpids i inesperats) de transports, alllotjaments i llocs a visitar del Kirguizistan, l'Uzbekistan, el Tadjikistan, el Turkmenistan, el Kazakhstan, l'Afganistan i la provincia autonoma xinesa del Xinjiang.

Idriss, la noia del fil de seda

"Idriss, la noia del fil de seda" (Ed. Cruïlla, Col·lecció "El vaixell de vapor". 1991) de l'escriptora Hermínia Mas, va ser finalista del premi Vaixell de Vapor (narrativa infantil i juvenil) de 1990. Es tracta d'una història d'amor situada a la ruta de la seda amb el rerefons de les belles ciutats de Samarkanda i Bukhara, i inspirada en llegendes de l'Uzbekistan.

Hermínia Mas, viatgera curiosa i vocacional es va començar a interessar pel món oriental i els costums de la gent d’aquelles terres durant un viatge que va fer a l’Uzbekistan i al Kazakhstan.

Van ser els nòmades kazakhs, poetes i músics, i els vells uzbeks, els qui van explicar en rus a l’autora, de viva veu, algunes de les seves llegendes com les del minaret de Kalian que el lector trobarà en aquesta novel·la. Escrita a la manera de les mil i una nits, trasllueix també la rica cultura de les ciutats de la Ruta de la Seda i reivindica de manera subtil la igualtat de gènere on no n’hi ha.

La Ruta de la Seda

"La ruta de la Seda" (Ed. Ediciones Salamandra, 2004) de Colin Falconer , és un relat situat a mitjans del s. XIII i que ens porta per la ruta que uneix Jerusalem amb Mongòlia de la mà d'un frare dominic, Guillermo, i un cavaller templari, Josseran, missatgers d'un escrit del Papa de Roma per el Gran Khan. Un escrit que te per objectiu establir una aliança entre els regnes croats d'Europa i el regne mongol d'Àsia per enfrontar-se als sarraïns, els seus enemics comuns.

En el camí hauran d'enfrontar-se a tota mena de perills i aventures mentre descobrixen un món la riquesa del qual, tant material com espiritual, els fascina i desconcerta alhora. Així, el descobriment de les cultures llunyanes d'Àsia i el contacte amb una bella princesa tártara, Jutelún, commouran al templari fins al punt de qüestionar-se la supremacia de les seves pròpies creences.

Amb la finalitat de documentar-se sobre el tema d'aquesta novel·la, l'autor —conegut de milers de lectors per l'èxit de Harem— va recórrer personalment la Ruta de la Seda fins a arribar a la Xina. Combinant el relat d'aventures amb una apassionant història d'amor i suspens, aquest llibre ens acosta de forma amena i instructiva a la rica diversitat de religions i cultures orientals. En resum, un descobriment de l'existència d'altres cultures i una reflexió sobre les pròpies creences i la tolerància. Interessant, força ben documentat i entretingut...

Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda

La Ruta de la Seda, que va unir la Roma imperial amb la llunyana Xina, va ser durant segles la major via de comunicació del planeta. A través d'ella viatjaven precioses càrregues de seda, or i ivori, així com noves idees revolucionàries. Les ciutats-oasi florien entorn de pròspers centres budistes d'art i cultura. Amb el temps va començar la decadència. Cada cop menys caravanes de camells travessaven aquestes terres, els mercaders es van anar i finalment les ciutats es van esvair entre els deserts de sorra. Però les llegendes sobre ciutats perdudes plenes de tresors i guardades per dimonis no van deixar de créixer. Durant els primers anys del segle passat, exploradors estrangers van començar a interessar-se per aquestes llegendes, i van iniciar una ambiciosa carrera a la recerca dels valuosos tresors artístics de la Ruta de la Seda. Grans frescos, escultures i preuats manuscrits van ser extrets literalment a tones, i encara avui es troben diseminats per museus del món occidental.

"Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda" (Ed. Laertes, 1997) de Peter Hopkirk, és la narració d'aquestes campanyes arqueològiques i de l'expoli estranger als tresors de la Xina per aquella generació d'aventurers, espies, lladres o arqueòlegs de principis del segle XX.

Un llibre sempre recomanable que, a més, és una descripció detallada i interessant d'una part de la història de la Ruta de la Seda, ja que ens acosta no només a les investigacions arqueològiques d'Àsia Central, sino també, a l'art de Gandhara, al Sutra del Diamant, a l'expansió del budisme, als costums del poble uigur, a la comunitat maniquea o a la lluita política i econòmica ("Great Game") entre els imperis anglès i rus.

Le voyage en Asie centrale et au Tibet

Samarkanda, Bukhara, Khiva... Kashgar, Dunhuang, Lhasa... la Ruta de la seda, les muntanyes Celestials, el desert del Gobi, el desert del Taklamakan, les serralades de l'Himàlaia...

Les ciutats fabuloses i llegendaries, els paisatges llunyans del cor d'Àsia són "d'un altre món", aquell que van travessar i on van viure els viatgers vinguts d'Occident, com l'enviat del Papa de Roma a la cort dels mongols o els espies del Gran Joc o els arqueòlegs lladres de biblioteques i ciutats desaparegudes del començament del segle XX. A través de la història, van tenir en comú la voluntat de descobrir els secrets de l'Àsia central o del Tibet, malgrat els formidables obstacles que els van oposar la naturalesa i els homes.

Aquest llibre "Le voyage en Asie centrale et au Tibet. Anthologie des voyageurs occidentaux du Moyen Age à la première moitié du XXème" (Ed. R. Laffont, 1992) de Michel Jan, un reconegut sinòleg, és una interessant aproximació cièntifica i "clàssica" per a conèixer els viatgers i aventurers d'aquesta ruta.

Noticias de Tartaria

"...Més enllà les aigües es dividien en dues corrents, vam entrar en una llarga vall flanquejada de pujols rocosos enterament despullats, en el seu extrem dominava un pic nevat; en el centre, un curs d'aigua dessecat havia cavat un llit capritxós. Aviat vam trobar una petita font. Anàvem des de feia nou hores i estàvem molt amatents a acampar, però els turkmans - probablement perquè no havia allí gairebé gens que menjar per als camells - van insistir en seguir. Afirmaven que més lluny, en la vall, hi hauria aigua en abundància. S'equivocaven. El llit s'ampliava però seguia sent eixut. Un miratge a la llunyania ens va equivocar. Finalment es van percebre rastres d'un campament on s'havien cavat forats per treure aigua, però eren secs també. La nostra marxa es continuava sense respir. Les hores van passar lentament..."

En els anys 30 Peter Fleming era el corresponsal del "Times" a Beijing. A l'any 1936, amb la seva companya Ella Maillart inicien un llarg viatge de vuit mesos i de gairebé sis mil quilòmetres per terra, des de Beijing fins al Caixmir, travessant Xinjiang, o la Tartaria com era anomenada en aquella època pels europeus; una regió en flames durant aquells anys.

Mogut pel plaer de viatjar i per un anhel de coneixement d'un món prohibit als viatgers occidentals, Fleming ens oferix un relat polit i suggestiu , prestant molta més atenció als detalls, atent més a les persones que als paisatges, i interessat per la situació política. En resum, "Noticias de Tartaria" (Ed. Peninsula, 1999) és una lectura molt recomenable.

La vida en la Ruta de la Seda

Si volem endinsar-nos en aspectes més profunds de la vida dels habitants de la Ruta de la Seda aquesta obra de l'editorial Paidos (2000) és força complerta.

Susan Withfield, directora de l'International Dunhuang Project de la Biblioteca Britànica, ens ofereix una visió global de la vida en la Ruta de la Seda a partir de la recreació de les vivències de deu personatges que van viatjar per aquesta ruta: un mercader, un soldat, un genet, una princesa, un monjo, un cortesana, una monja, una vídua, un oficial i un artista. Cadascun d'ells va viure en èpoques distintes al llarg de 250 anys, entre els segles VIII i X dC.

Una mirada a la història i a l'intercanvi de mercaderies, llengües, cultures i religions.

Viaje al silencio. Por los caminos de Asia Central

Aquest és un llibre del periodista Francisco López-Seivane publicat a Alianza Editorial el 2004. L'autor visità el Turkmenistan, l'Uzbekistan, el Kirguizistan i el Kazakhstan, i amb les seves paraules ens presenta el seu diari de viatge per aquestes contrades, acostant-nos a les històries del passat i a les expectatives del futur dels països nascuts de la desfeta de l'imperi soviètic.

És interessant conèixer la seva visió sobre la realitat sociopolítica, les situacions heretades de la burocràcia estatal, els problemes de les diferents ètnies repartides en un nou mapa sense gaire respecte al passat llunyà, la resituació dels liders espirituals i polítics als nous esdeveniments o l'emergència d'una nova Ruta de la Seda en clau turística.

Malgrat el seu interés, personalment, penso que aquest llibre peca de cert "eurocentrisme" com es fa present en les continues queixes per les instal.lacions turístiques o les dificultats idiomàtiques. Tanmateix, és una visió personal d'unes terres fascinants plenes de cultura i bellesa.