El viatge

"Dos monjos van de viatge. Des de fa tres dies només han trobat una vella al llindar de la seva cabanya. Els ha ofert una mica d’ordi torrat, barrejat amb te i mantega rància. Amb el magre tsampa, aprofitat de la vigília, no n’han tingut per res. Tenen gana i fred. Tot de sobte es posa a ploure. El monjo més jove es protegeix com pot amb un faldó de la seva túnica. El més gran tira endavant en silenci. Cau la nit; a l’horitzó, cap refugi, ni un temple, ni una ermita, ni la cabanya més modesta. El viarany que segueixen es perd al lluny, en la muntanya.

El novici jove ja no pot més. Ignora la meta d’aquest viatge inacabable. 'El temple zen no deu ser gaire lluny', es diu. “Em sembla que ens apropem a Kamakura; però, és aquesta la nostra destinació?”

Trencant les regles estrictes de silenci, gosa interrogar el seu superior, que camina amb pas regular:

—Mestre, on anem?

—Ja hi som —respon el mestre.

—Voleu dir que l’etapa és a prop? —insisteix el monjo jove.

—Aquí, ara. Ja hi som.

El novici, esverat, mira el camí pedregós, que s’endinsa en la boira. Lluny, els cims temibles ja es perden en la nit. Té por, fred, fam. I bruscament, en un llampec, hi comprèn. Recorda unes paraules que es repeteixen sovint en el monestir: 'El Zen és un camí que va...'. Dintre de cada pas per aquest camí s’hi enclou l’eternitat. En el present fa niu la vida, l’oasi, l’infinit. Assaboreixo el present, el futur és un somni, només el present és.

'Quan us desperteu a la veritat', diu un vell poema, 'el vostre esperit esdevé brillant i lluminós, com un raig de lluna'.

Tot murmurant-ne aquestes coses, el novici avançava en pau".

El búfal i el iac

El búfal i el iac són dos animals molt singulars. Tenen en comú la seva capacitat de resistència, la seva solidesa, la seva mansuetud, la seva bellesa i la seva simpatia. Ambdós són bòvids, però el búfal habita a les planes i a les muntanyes d’alçària mitjana, mentre que el iac s’està als altiplans i, per tant, en llocs de molta alçada. I heus aquí, perquè així és el joc capritxós de la vida, que un búfal i un iac es van fer amics.

Llavors va començar el problema per a ambdós. Per què? Doncs perquè quan el búfal acudia a visitar el iac als seus estatges, se sentia marejat, cansat i, en suma, patint el desagradable mal de muntanya; i quan el iac anava a visitar el búfal a les seves terres es notava alacaigut, víctima d'una insuportable calor i d'un aire irrespirable. El búfal i el iac es queixaven. Els unien estrets llaços d'amistat, però cada vegada que un visitava l'altre en veritat que la cosa es complicava. Estava en joc, fins i tot, la salut d'ambdós.

- Però jo, germà iac, no vull deixar de veure't -va dir tristament el búfal.

- Amic búfal, tampoc jo voldria mai deixar de veure't.

Què fer? Com resoldre el problema? El búfal i el iac van consultar un ermità. Estaven molt apesarats. L'ermità era un home de ment clara. Va escoltar amb paciència els animals. Fins i tot va veure alguna llàgrima en els ulls del búfal. I digué:

- No us preocupeu, amics meus. L'important és sempre trobar el punt d'equilibri.

- El punt d'equilibri? -van preguntar estranyats tots dos alhora.

- Així és -va dir l'ermità-. Per què creieu que m'he dedicat a la meditació i a les privacions durant tants anys? Per trobar el punt d'equilibri.

- En què ens pot ajudar això? -va preguntar el iac.

- Com soluciona això el nostre problema? -va preguntar el búfal.

- En el punt d'equilibri sempre està la resposta. Us diré el que heu de fer. Cerqueu conjuntament el terreny del mig en el qual pugueu reunir-vos, cedint cadascun una mica, però sense exagerar. Que el iac baixi fins on li sigui possible sense perjudicar-se i que el búfal pugi fins on pugui sense danyar-se. En aquesta franja de terra us trobareu.

El búfal i el iac van trobar la solució gràcies al bon consell del savi ermità. Han fixat el seu lloc de trobada i han descobert dues coses molt importants: el valor de l'amistat i la doctrina de l'equilibri.

Le voyage en Asie centrale et au Tibet

Samarkanda, Bukhara, Khiva... Kashgar, Dunhuang, Lhasa... la Ruta de la seda, les muntanyes Celestials, el desert del Gobi, el desert del Taklamakan, les serralades de l'Himàlaia...

Les ciutats fabuloses i llegendaries, els paisatges llunyans del cor d'Àsia són "d'un altre món", aquell que van travessar i on van viure els viatgers vinguts d'Occident, com l'enviat del Papa de Roma a la cort dels mongols o els espies del Gran Joc o els arqueòlegs lladres de biblioteques i ciutats desaparegudes del començament del segle XX. A través de la història, van tenir en comú la voluntat de descobrir els secrets de l'Àsia central o del Tibet, malgrat els formidables obstacles que els van oposar la naturalesa i els homes.

Aquest llibre "Le voyage en Asie centrale et au Tibet. Anthologie des voyageurs occidentaux du Moyen Age à la première moitié du XXème" (Ed. R. Laffont, 1992) de Michel Jan, un reconegut sinòleg, és una interessant aproximació cièntifica i "clàssica" per a conèixer els viatgers i aventurers d'aquesta ruta.

Des del llac del Cel

Vikram Seth (Calcuta, 1952) va estudiar política, economia i filosofia a Oxford (Gran Bretanya). A la Universitat de Stanford, Califòrnia (EUA) va treballar en una tesi sobre la demografia de la Xina rural. Aquests estudis el van dur, gràcies a una beca, a viure durant dos anys en aquest país asiàtic. Un cop a la Xina va estudiar poesia xinesa clàssica i altres llengües a la Universitat de Nanjing.

Després de viure durant molts anys a Londres, actualment la seva vida transcorre entre Salisbury (Gran Bretanya) i Delhi (l'Índia), a prop dels seus pares i on té la seva biblioteca i arxiu personal. Seth és un home amb un ampli ventall de coneixements gràcies als quals ha conreat gèneres diversos: poesia, novel·la, literatura de viatges i narrativa infantil. També ha escrit llibrets per a òpera i ha fet de traductor, biògraf i memorialista.

Està considerat un dels artífexs del boom de la literatura angloíndia. El seu primer llibre, "The Golden Gate", és un híbrid, una novel·la en vers. Ha publicat set volums de poesia, entre els quals destaquen "The Humble Administrator's Garden" i "All You Who Sleep Tonight". La seva primera novel·la, "Un buen partido" (Ed. Anagrama), va aconseguir un gran èxit internacional de lectors i crítica, cosa que el va situar com un dels autors més importants de l'últim terç del segle XX. Els seus darrers llibres són la novel·la "Una música constant" (Ed. Anagrama /Empúries) i el seu llibre de memòries "Dues vides" (Ed. Anagrama /Empúries).

"... Turfan: El juliol en el desert. Les mosques s'han ficat a l'autobús i el seu zumzeig fa més insuportable la sensació de xafogor. Travessem primer la ciutat..." Així comenca el llibre de Vikram Seth "Des del llac del cel" (Ed, Proa, 1999).

Després de passar dos anys a la Xina, l’estiu de 1981, Vikram Seth va fer el camí de retorn a Nova Delhi a través del Tibet i el Nepal. El seu pla era travessar la regió del Xinjiang, visitar el llegendari llac del Cel, entrar al Tibet i arribar fins a la ciutat de Lhasa; després continuaria el viatge fins a Katmandú. El problema era que viatjava fent autostop i que no estava segur de poder evitar els severs controls fronterers. El relat d’aquest itinerari apassionant, ple de sorpreses i anècdotes i escrit amb un agut sentit del detall, va rebre l’any 1983 el prestigiós premi Thomas Cook de literatura de viatges.

L'escriptura de Vikram Seth és especial, a més de fer interessant la seva lectura, o ser plena d'un ritme poètic, el que la caracteritza és, sobretot, la gran informació que conté. La seva prosa, sigui ficció o no, amaga al darrere una ingent informació històrica, geogràfica, sociològica, política i social. Això fa la seva narrativa educativa, gairebé didàctica, sense proposar-s'ho. Llegir "Des del llac del cel" és absolutament recomenable.