El viatge

"Dos monjos van de viatge. Des de fa tres dies només han trobat una vella al llindar de la seva cabanya. Els ha ofert una mica d’ordi torrat, barrejat amb te i mantega rància. Amb el magre tsampa, aprofitat de la vigília, no n’han tingut per res. Tenen gana i fred. Tot de sobte es posa a ploure. El monjo més jove es protegeix com pot amb un faldó de la seva túnica. El més gran tira endavant en silenci. Cau la nit; a l’horitzó, cap refugi, ni un temple, ni una ermita, ni la cabanya més modesta. El viarany que segueixen es perd al lluny, en la muntanya.

El novici jove ja no pot més. Ignora la meta d’aquest viatge inacabable. 'El temple zen no deu ser gaire lluny', es diu. “Em sembla que ens apropem a Kamakura; però, és aquesta la nostra destinació?”

Trencant les regles estrictes de silenci, gosa interrogar el seu superior, que camina amb pas regular:

—Mestre, on anem?

—Ja hi som —respon el mestre.

—Voleu dir que l’etapa és a prop? —insisteix el monjo jove.

—Aquí, ara. Ja hi som.

El novici, esverat, mira el camí pedregós, que s’endinsa en la boira. Lluny, els cims temibles ja es perden en la nit. Té por, fred, fam. I bruscament, en un llampec, hi comprèn. Recorda unes paraules que es repeteixen sovint en el monestir: 'El Zen és un camí que va...'. Dintre de cada pas per aquest camí s’hi enclou l’eternitat. En el present fa niu la vida, l’oasi, l’infinit. Assaboreixo el present, el futur és un somni, només el present és.

'Quan us desperteu a la veritat', diu un vell poema, 'el vostre esperit esdevé brillant i lluminós, com un raig de lluna'.

Tot murmurant-ne aquestes coses, el novici avançava en pau".

La granota del fons del pou

Hi havia una vegada una granota que vivia en un pou. Un dia, mentre la granota jugava saltant al fons del pou, comparegué una tortuga que venia del mar. La granota mirà cap a la tortuga i li preguntà:

- Ei, has vist com en sóc de feliç vivint aquí? Quan estic content, em quedo al fons a jugar; quan me’n canso, torno cap amunt a descansar; quan vull nedar, em llenço al fons i nedo cap aquí i cap allà; i quan vull passejar, camino pel fang. Què et sembla, qui es pot comparar amb mi? Sóc el rei d’aquest lloc, la vida em somriu; per què no vens cap aquí?

La tortuga se l’escoltà i decidí intentar-ho. Però no s’hi veia en cor, era com si tingués les potes clavades a terra, així que s’ho repensà i li digué a la granota:

- Has vist mai el mar? Fa milers de metres d’ample i centenars de metres de profunditat. Vivint en tan gran immensitat sí que se n’és de feliç!

La granota, en sentir les paraules de la tortuga, es sorprengué molt i reflexionà:

- Oh! Allà fora hi ha un món tan gran com aquest!

La noia del vestit verd

"Yu jing tenia el seu estudi al monestir de la font de les aigües saboroses. Un vespre, mentre salmodiava les paraules d’un vell llibre al seu estudi, va sentir una veu de noia que li parlava des de la finestra:

—Quina dedicació a l’estudi, mestre Yu!

El lletrat es va estranyar de sentir una veu de noia en un monestir tan solitari com aquell, perdut enmig de les muntanyes. Encara no s’havia refet de la sorpresa, que la noia va empènyer la porta i va entrar a l’habitació.

—Que estudiós que ets!—va insistir somrient.

Yu jing es va alçar i va poder veure una noia d’una bellesa exquisida amb un vestit verd que li arribava fins als peus. Sospitant que es tractava d’alguna mena de fada o d’immortal, va demanar-li amb insistència on vivia.

—Mira’m bé!—va dir la noia—. ¿Que potser tinc aspecte de menjar-me la gent? ¿Per què m’has d’interrogar d’aquesta manera?

Yu Jing de seguida se sentí atret per ella i al cap de poca estona ja se n’anaven plegats al llit. Quan la noia es va despullar, Yu Jing va poder comprovar que tenia una cintura tan fina que podia encerclar-la amb les dues mans. Van gaudir de l’amor tota la nit. Just abans de l’alba, la noia es va vestir d’una revolada i va marxar. A partir de llavors, la noia passava totes les nits amb Yu Jing.

Una nit, mentre seien al llit bevent i xerrant, Yu Jing es va adonar que la noia hi entenia molt, en música.

—Tens una veu tan bella i delicada—li va dir el lletrat—que estic segur que un sol cant teu podria fer perdre el cap a qualsevol home.

—Justament per això no canto—li va respondre ella rient—, per no fer-te perdre el seny.

Però el lletrat no parava de demanar-li que cantés.

—Saps que mai no et nego res—li va dir ella—, però és que temo que em puguin sentir oïdes indiscretes. Ja que hi insisteixes, no tinc altre remei que exhibir davant teu la meva imperícia. Però et cantaré només una estrofa a mitja veu.

Es va alçar i, marcant el ritme amb el peuet contra la base del llit, es va posar a cantar:

Canta a la branca el passerell
que em guia enmig de la foscor.
No em preocupa gens mullar-me el calçat,
només temo trobar-te amb una altra.

La noia cantava amb una veu tènue com un fil de seda, gairebé imperceptible. Les seves inflexions alhora ardents i suaus enmig del silenci de la nit encisaven l’oda i agitaven el cor. Així que va acabar de cantar, va obrir la porta i va escrutar en totes direccions.

—Tinc por que hi hagi algú a prop de la finestra—va dir després d’haver donat una volta al pavelló mirant amb atenció cap a la foscor.

—Per què estàs tan preocupada?—li va preguntar Yu jing.

—Diu el proverbi: «Els esperits que han nascut en secret de vegades temen els humans.» Doncs això és el que em passa.

Van tornar a entrar i van tornar a abraçar-se al llit.

—Pot ser que la sort que ens ha unit arribi ja a la seva fi?—va dir ella encara espantada al cap d’una estona.

Yu Jing li va preguntar per què deia aquelles coses.

—El meu cor bat massa de pressa—va respondre ella—. Si el meu cor fremeix, senyal que la meva sort ha acabat.

—Un cor que tremola, uns ulls emboirats... Això li passa a tothom—va intentar consolar-la Yu Jing.

Finalment la noia es va tranquil·litzar i va somriure feliç entre els seus braços. Van estimar-se tota la nit, fins que, just abans de l’alba, la noia es va posar el seu llarg vestit verd i va baixar del llit.

Just abans d’obrir la porta, va tornar enrere amb passos vacil·lants.

—No sé per què—li va dir—, però estic intranquil·la. Sisplau, acompanya’m a fora.

Yu Jing es va llevar i la va acompanyar fins a la porta.

—Queda’t aquí i segueix-me amb la mirada. No tornis a entrar fins que em vegis desaparèixer rere la tanca del jardí—li va dir la noia.

Així ho va fer. Quan va veure que desapareixia rere la tanca, es va tombar per entrar a casa i continuar dormint, però llavors va sentir la veu de la noia, molt tènue, gairebé imperceptible, que cridava socors molt angoixada. Yu Jing va córrer pels voltants intentant localitzar d’on sortia la veu. Finalment va descobrir que provenia de la teulada. Va alçar la mirada i va veure una aranya gran com una pilota que s’aproximava a un petit insecte que estava atrapat a la teranyina i que cridava desesperat. Yu Jing va trencar la xarxa i va alliberar l’insecte. Era una petita vespa verda, que es trobava a les portes de la mort.

Yu Jing va entrar a casa amb la vespa a la mà i la va deixar amb cura sobre la taula. L’insecte va restar immòbil una estona fins que al final va començar a reviscolar i per fi va poder començar a moure’s. A poc a poc es va enfilar a la pedra plana on es mol la barra de tinta, es va remullar al petit bassal de tinta i, arrossegant-se per damunt la taula i reprenent el vol diverses vegades, va dibuixar sobre la taula els traços del caràcter «gràcies». Després va batre les ales i va sortir estripant el paper de la finestra i va desaparèixer pel cel.

Des de llavors, Yu Jing ja no la va tornar a veure mai més".

Aquest relat és obra de Pu Songling 蒲松齡 (1640-1715) i es pot trobar a "Contes estranys del pavelló dels lleures" (Quaderns Crema, 2001), una selecció de catorze relats curts de la seva obra original "Liaozhai Zhiyi", que de la mà de la il.lusió ens endinsa en móns fantàstics i misteriosos plens d'esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia...

El búfal i el iac

El búfal i el iac són dos animals molt singulars. Tenen en comú la seva capacitat de resistència, la seva solidesa, la seva mansuetud, la seva bellesa i la seva simpatia. Ambdós són bòvids, però el búfal habita a les planes i a les muntanyes d’alçària mitjana, mentre que el iac s’està als altiplans i, per tant, en llocs de molta alçada. I heus aquí, perquè així és el joc capritxós de la vida, que un búfal i un iac es van fer amics.

Llavors va començar el problema per a ambdós. Per què? Doncs perquè quan el búfal acudia a visitar el iac als seus estatges, se sentia marejat, cansat i, en suma, patint el desagradable mal de muntanya; i quan el iac anava a visitar el búfal a les seves terres es notava alacaigut, víctima d'una insuportable calor i d'un aire irrespirable. El búfal i el iac es queixaven. Els unien estrets llaços d'amistat, però cada vegada que un visitava l'altre en veritat que la cosa es complicava. Estava en joc, fins i tot, la salut d'ambdós.

- Però jo, germà iac, no vull deixar de veure't -va dir tristament el búfal.

- Amic búfal, tampoc jo voldria mai deixar de veure't.

Què fer? Com resoldre el problema? El búfal i el iac van consultar un ermità. Estaven molt apesarats. L'ermità era un home de ment clara. Va escoltar amb paciència els animals. Fins i tot va veure alguna llàgrima en els ulls del búfal. I digué:

- No us preocupeu, amics meus. L'important és sempre trobar el punt d'equilibri.

- El punt d'equilibri? -van preguntar estranyats tots dos alhora.

- Així és -va dir l'ermità-. Per què creieu que m'he dedicat a la meditació i a les privacions durant tants anys? Per trobar el punt d'equilibri.

- En què ens pot ajudar això? -va preguntar el iac.

- Com soluciona això el nostre problema? -va preguntar el búfal.

- En el punt d'equilibri sempre està la resposta. Us diré el que heu de fer. Cerqueu conjuntament el terreny del mig en el qual pugueu reunir-vos, cedint cadascun una mica, però sense exagerar. Que el iac baixi fins on li sigui possible sense perjudicar-se i que el búfal pugi fins on pugui sense danyar-se. En aquesta franja de terra us trobareu.

El búfal i el iac van trobar la solució gràcies al bon consell del savi ermità. Han fixat el seu lloc de trobada i han descobert dues coses molt importants: el valor de l'amistat i la doctrina de l'equilibri.

Els quatre dracs

"Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills".

Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

- Que prima i feble està la gent - va dir el drac groc -. Si no plou aviat, moriran. Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

- Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui - va suggerir el drac llarg i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs.

- Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!.

- Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! - va dir el drac llarg- . Per favor, envieu-hi pluja de seguida!.

L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia: - Ah, d'acord! - va dir -. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.

- Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra.

L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca. Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent., aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea:

- El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja.

- Plou! Plou a bots i barrals! - cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals.Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

- Com goseu fer ploure sense el meu permís? - va bramar quan van portar-li els dracs al davant-

- Es l'última vegada que em desobeïu! Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs. Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.

Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.

I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilong Jiang (el drac negre, també conegut a Rússia com a riu Amur) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Cháng Jiāng (Iang-Tsé, riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (el drac perlí) al sud, llunyà i tropical".

Les imatges dels dracs d'aquesta entrada son una representació del "Mur dels nou dracs" que es troben al parc de Beihai a Pequín.

Oasis Prohibidos

Al gener de 1.935, la fotògrafa i periodista suïssa Ella Maillart va sortir de Beijing en direcció el centre d'Àsia, acompanyat del corresponsal del "Times" Peter Fleming. El seu objectiu era travessar la Xina, d'est a oest, fins arribar als oasi prohibits de Sianking, i passar d'allí al Caixmir, en l'altre vessant del món, per les serralades del Pamir i del Karakorum.Un viatge arriscat per l'orografia i per la situació política de la zona, assolada per una guerra civil i la presència de lladres.

"Oasis prohibidos" (Ed. Peninsula, 1999) és sens dubte un dels relats escrits més fascinants i ens fa gaudir d'instants de gran bellesa:

"Quan cau la nit, la muntanya es guarneix amb mil llums. Els indígenes, després d'haver ascendit tres o quatre hores per sobre del llogaret, han encès en totes les arestes rocoses, centenars de fanals d'oli. L'efecte és fascinant, sota el cel, on brillen els astres amb gèlid fulgor, totes aquestes llums vermelloses tenen una mica d'infernal, enfilades en les negres parets del nostre circ tancat, al lluny, pel pàl·lid i irreal Rakaposhi."

Central Asia Travel Guide

Aquesta és una nova actualització, de l'any 2007, d'una guia Lonely Planet.

Bàsica pel viatger independent per Àsia Central. Conté informació actualitzada (tanmateix, cal tenir present que els canvis a Àsia Central són ràpids i inesperats) de transports, alllotjaments i llocs a visitar del Kirguizistan, l'Uzbekistan, el Tadjikistan, el Turkmenistan, el Kazakhstan, l'Afganistan i la provincia autonoma xinesa del Xinjiang.

La Ruta de la Seda

"La ruta de la Seda" (Ed. Ediciones Salamandra, 2004) de Colin Falconer , és un relat situat a mitjans del s. XIII i que ens porta per la ruta que uneix Jerusalem amb Mongòlia de la mà d'un frare dominic, Guillermo, i un cavaller templari, Josseran, missatgers d'un escrit del Papa de Roma per el Gran Khan. Un escrit que te per objectiu establir una aliança entre els regnes croats d'Europa i el regne mongol d'Àsia per enfrontar-se als sarraïns, els seus enemics comuns.

En el camí hauran d'enfrontar-se a tota mena de perills i aventures mentre descobrixen un món la riquesa del qual, tant material com espiritual, els fascina i desconcerta alhora. Així, el descobriment de les cultures llunyanes d'Àsia i el contacte amb una bella princesa tártara, Jutelún, commouran al templari fins al punt de qüestionar-se la supremacia de les seves pròpies creences.

Amb la finalitat de documentar-se sobre el tema d'aquesta novel·la, l'autor —conegut de milers de lectors per l'èxit de Harem— va recórrer personalment la Ruta de la Seda fins a arribar a la Xina. Combinant el relat d'aventures amb una apassionant història d'amor i suspens, aquest llibre ens acosta de forma amena i instructiva a la rica diversitat de religions i cultures orientals. En resum, un descobriment de l'existència d'altres cultures i una reflexió sobre les pròpies creences i la tolerància. Interessant, força ben documentat i entretingut...

Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda

La Ruta de la Seda, que va unir la Roma imperial amb la llunyana Xina, va ser durant segles la major via de comunicació del planeta. A través d'ella viatjaven precioses càrregues de seda, or i ivori, així com noves idees revolucionàries. Les ciutats-oasi florien entorn de pròspers centres budistes d'art i cultura. Amb el temps va començar la decadència. Cada cop menys caravanes de camells travessaven aquestes terres, els mercaders es van anar i finalment les ciutats es van esvair entre els deserts de sorra. Però les llegendes sobre ciutats perdudes plenes de tresors i guardades per dimonis no van deixar de créixer. Durant els primers anys del segle passat, exploradors estrangers van començar a interessar-se per aquestes llegendes, i van iniciar una ambiciosa carrera a la recerca dels valuosos tresors artístics de la Ruta de la Seda. Grans frescos, escultures i preuats manuscrits van ser extrets literalment a tones, i encara avui es troben diseminats per museus del món occidental.

"Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda" (Ed. Laertes, 1997) de Peter Hopkirk, és la narració d'aquestes campanyes arqueològiques i de l'expoli estranger als tresors de la Xina per aquella generació d'aventurers, espies, lladres o arqueòlegs de principis del segle XX.

Un llibre sempre recomanable que, a més, és una descripció detallada i interessant d'una part de la història de la Ruta de la Seda, ja que ens acosta no només a les investigacions arqueològiques d'Àsia Central, sino també, a l'art de Gandhara, al Sutra del Diamant, a l'expansió del budisme, als costums del poble uigur, a la comunitat maniquea o a la lluita política i econòmica ("Great Game") entre els imperis anglès i rus.

Noticias de Tartaria

"...Més enllà les aigües es dividien en dues corrents, vam entrar en una llarga vall flanquejada de pujols rocosos enterament despullats, en el seu extrem dominava un pic nevat; en el centre, un curs d'aigua dessecat havia cavat un llit capritxós. Aviat vam trobar una petita font. Anàvem des de feia nou hores i estàvem molt amatents a acampar, però els turkmans - probablement perquè no havia allí gairebé gens que menjar per als camells - van insistir en seguir. Afirmaven que més lluny, en la vall, hi hauria aigua en abundància. S'equivocaven. El llit s'ampliava però seguia sent eixut. Un miratge a la llunyania ens va equivocar. Finalment es van percebre rastres d'un campament on s'havien cavat forats per treure aigua, però eren secs també. La nostra marxa es continuava sense respir. Les hores van passar lentament..."

En els anys 30 Peter Fleming era el corresponsal del "Times" a Beijing. A l'any 1936, amb la seva companya Ella Maillart inicien un llarg viatge de vuit mesos i de gairebé sis mil quilòmetres per terra, des de Beijing fins al Caixmir, travessant Xinjiang, o la Tartaria com era anomenada en aquella època pels europeus; una regió en flames durant aquells anys.

Mogut pel plaer de viatjar i per un anhel de coneixement d'un món prohibit als viatgers occidentals, Fleming ens oferix un relat polit i suggestiu , prestant molta més atenció als detalls, atent més a les persones que als paisatges, i interessat per la situació política. En resum, "Noticias de Tartaria" (Ed. Peninsula, 1999) és una lectura molt recomenable.

Des del llac del Cel

Vikram Seth (Calcuta, 1952) va estudiar política, economia i filosofia a Oxford (Gran Bretanya). A la Universitat de Stanford, Califòrnia (EUA) va treballar en una tesi sobre la demografia de la Xina rural. Aquests estudis el van dur, gràcies a una beca, a viure durant dos anys en aquest país asiàtic. Un cop a la Xina va estudiar poesia xinesa clàssica i altres llengües a la Universitat de Nanjing.

Després de viure durant molts anys a Londres, actualment la seva vida transcorre entre Salisbury (Gran Bretanya) i Delhi (l'Índia), a prop dels seus pares i on té la seva biblioteca i arxiu personal. Seth és un home amb un ampli ventall de coneixements gràcies als quals ha conreat gèneres diversos: poesia, novel·la, literatura de viatges i narrativa infantil. També ha escrit llibrets per a òpera i ha fet de traductor, biògraf i memorialista.

Està considerat un dels artífexs del boom de la literatura angloíndia. El seu primer llibre, "The Golden Gate", és un híbrid, una novel·la en vers. Ha publicat set volums de poesia, entre els quals destaquen "The Humble Administrator's Garden" i "All You Who Sleep Tonight". La seva primera novel·la, "Un buen partido" (Ed. Anagrama), va aconseguir un gran èxit internacional de lectors i crítica, cosa que el va situar com un dels autors més importants de l'últim terç del segle XX. Els seus darrers llibres són la novel·la "Una música constant" (Ed. Anagrama /Empúries) i el seu llibre de memòries "Dues vides" (Ed. Anagrama /Empúries).

"... Turfan: El juliol en el desert. Les mosques s'han ficat a l'autobús i el seu zumzeig fa més insuportable la sensació de xafogor. Travessem primer la ciutat..." Així comenca el llibre de Vikram Seth "Des del llac del cel" (Ed, Proa, 1999).

Després de passar dos anys a la Xina, l’estiu de 1981, Vikram Seth va fer el camí de retorn a Nova Delhi a través del Tibet i el Nepal. El seu pla era travessar la regió del Xinjiang, visitar el llegendari llac del Cel, entrar al Tibet i arribar fins a la ciutat de Lhasa; després continuaria el viatge fins a Katmandú. El problema era que viatjava fent autostop i que no estava segur de poder evitar els severs controls fronterers. El relat d’aquest itinerari apassionant, ple de sorpreses i anècdotes i escrit amb un agut sentit del detall, va rebre l’any 1983 el prestigiós premi Thomas Cook de literatura de viatges.

L'escriptura de Vikram Seth és especial, a més de fer interessant la seva lectura, o ser plena d'un ritme poètic, el que la caracteritza és, sobretot, la gran informació que conté. La seva prosa, sigui ficció o no, amaga al darrere una ingent informació històrica, geogràfica, sociològica, política i social. Això fa la seva narrativa educativa, gairebé didàctica, sense proposar-s'ho. Llegir "Des del llac del cel" és absolutament recomenable.

China para hipocondríacos

José Ovejero va emprendre a principis dels anys noranta un itinerari personal per la Xina, començant per la Universitat de Nanjing, on va estudiar xinès, per a continuació fer una ruta pel sud-oest del país a la recerca de nous descobriments i d'indrets no gaire turístics.

"China para hipocondríacos" (Edicions B, 1998) és un entretingut relat tal com podem gaudir llegint algun extracte de l'obra.